viernes, 11 de diciembre de 2009

L' utilitarisme de Jeremy Bentham

Jeremy Bentham va naixer el 15 de febrer de 1748 en Houndsditch (Londres, Anglaterra).
Al tres anys ja sabia llegir, als cinc va aprendre a tocar el violí i estudiava llatí i francés. Als dotze anys va entrar a la universitat d’Oxford, i als deneu ja traballava com advocat, al igual que el seu pare i el seu avi.
Després deixaría la pràctica jurídica per a dedicar-se a comprobar la utilidad de les creences, costums i institucions existents en el seu temps i per a enfrentar-se a les doctrines politiques de la epoca.
Al llarg de la seua vida va escriuré nombrosos manuscrits on proposava ambicioses idees de reformes socials.

Les seues obres inicials van començar atacant el sistema legal i judicial d’Anglaterra, que va donar lloc a la doctrina utilitarista, la qual va quedar il·lustrada en la seua obra Introduction to the Principles of Morals/Introduccció als Principis de Moral(1789)

En aquesta obra va assegurar que qualsevol acció humana, norma o institució poden ser jutjades segons la utilitat que tenen, es a dir, segons el plaer, o per el contari, el sufriment que produeixen en les persones.
Segons ell, la naturalesa ha col·locat a la humanitat sota el govern de dos amos sobirans: el dolor i el plaer. Ells sols han d'assenyalar el que hem de fer.
Va intentar donar un criteri per a ajudar als altres a escollir les coses útils i a fer una clasificació dels plaer i dels dolors.

Per a saber triar els plaers hi ha que considerar set criteris:

  • Intensitat
  • Durada

  • Certesa
  • Proximitat
  • Fecunditat (grau de plaer)

  • Puresa (absència de dolor)

  • Extensió (si es un plaer individual, es a dir, per a un mateix o si engloba a la població, o almeny a la majoria de gent)

A més, va proposar formalitzar el análisis de les qüestions politiques, socials i econòmiques, amb la idea de medir la utilitat de cada acte o decissió.
D’así va sorgir una nova ètica, l'utilitarisme que s’assemblava al epicureísme en que ambdues tenien en comú l’hedonisme.
Aquesta ètica el va apropar a les corrents progresistes i decrocratiques. Estava basada en gaudir la vida i no patir ni sufrir. Tenia com a objectiu la major felicitat per al major nombre de persones.

Hi han diferents formes de utilitarisme. Algunes per exemple son:

Utilitarisme negativista: Creu necessari prevenir la major quantitat de dolor o dany per al major nombre de persones. Proposa una fórmula ètica més eficaç, doncs hi ha més possibilitats de crear danys que de crear benestar, i els danys majors comporten més conseqüències que els més grans béns. És el contrari de l'utilitarisme positiu. Defensa la producció del màxim benestar per al màxim nombre de persones.

Utilitarisme de l'acte contra l'utilitarisme de les normes: La forma tradicional d'utilitarisme és la de l'utilitarisme de l'acte, que afirma que el millor acte és el qual aporta la màxima utilitat. Una forma alternativa és l'utilitarisme de les normes, que afirma que el millor acte és aquell que forma part d'una norma que sigua la qual ens proporciona més utilitat.

Utilitarisme preferencial: Defineix a la utilitat en termes de satisfacció de les preferències. Els utilitaristes de la preferència afirmen que el correcte a fer és allò que produeixi les millors conseqüències, però definint les millors conseqüències en termes de satisfacció de les preferències.

Va ser nombrat cuitadà d’honor a França l’any 1792 per la republica democràtica, encara que Betham discrepava sobre el racionalisme de Rosseau i dels jacobins, i considerava absurd el plantejament iusnaturalista de la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà de 1789.
També negava la religió natural, i defensava la religó revelada, ell es considerava com a nominalista.

Russell va opinar sobre ell i va dir que com a moviment dedicat a la reforma, el utilitarisme ha aconseguit, certament, més que totes les filosofíes idealistas juntes, i ho ha fet sense grans “alharacas".

La seua teoria va tenir molta influència en la reforma de l'estructura administrativa del Govern britànic, al segle XIX i en el procediment jurídic tant en el Dret penal com en el civil.
Va escriure el
Fonament de l’Evidencia Judicial (1827) i el Codi Constitucional (1830)
També va influir de forma important en la teoría econòmica del segle XIX y en els primers marginalistes. Sobre la teoría económica occidental a partir de la revolució marginalista, la seua principal obra fou
El Parlament Angles.

Adelantanse al seu temps, va lluitar per el benestar dels animals, el sufragi universal i la discriminalizació de la homosexualitat.

Va morir el 6 de juny de 1832 en Londres. En el seu testament va demanar que el seu cos fora embalsamat (a excepció del seu cap, que va ser momificat i guardat en una caixa forta; en el seu lloc es va posar un cap fet de cera), vestit amb la seua roba i exposat en el University Collage London, que va ser fundat per ell, i exposat en una vitrina en un pasadís molt concurrit a la vista dels alumnes.
El seu esquelet es translladat cada any per a presidir algunes reunions en les que es recorda la frase
“Jeremy Bentham, present pero sense dret a vot”

Utilitarisme



Per què va arribar a ser tan popular l'utilitarisme?
Hi ha diverses raons per al seu atractiu.




  • Primer, és un sistema ètic relativament fàcil d'aplicar. Si el bo supera a l'inconvenient, llavors l'acció és moral.


  • Segon, l'utilitarisme evita la necessitat d'apel·lar a la revelació divina. El sistema reemplaça la revelació per la raó. La lògica, abans que una adherència a principis bíblics, guia la presa de decisions d'un utilitarista.


  • Tercer, la majoria de les persona ja usa una forma d'utilitarisme en les seves decisions diàries. Prenem moltes decisions no morals cada dia basades en les conseqüències. En la fila per a pagar en la caixa busquem la cua més curta per a poder sortir per la porta més ràpidament.


Hi ha, també, una sèrie de problemes amb l'utilitarisme.



-Un problema que té és que conduïx a una mentalitat que "la fi justifica els mitjans". Si qualsevol fi valedora pot justificar els mitjans per a arribar-lo, no es té un veritable fonament ètic. Els mitjans han de justificar-se a si mateixos. Una acció específica no pot ser jutjada com bona simplement perquè pot conduir a una bona conseqüència.



-Segon, l'utilitarisme no pot protegir els drets de les minories, si la meta és el major bé per al major nombre.



Un tercer problema amb l'utilitarisme és la predicció de les conseqüències. Si la moral està basada en els resultats, llavors hauríem de ser omniscientes per a predir precisament les conseqüències de qualsevol acció. Però, quan molt, només podem endevinar el futur, i sovint aquestes estimacions raonades són errònies.



-Un quart problema amb l'utilitarisme és que les conseqüències mateixes han de ser jutjades.



L'ètica de la situació



Una forma popular d'utilitarisme és l'ètica de la situació proposada per primera vegada per Joseph Fletcher en la seva lliurà Situation Ethics: The New Morality. Fletcher reconeix que l'ètica de la situació és, en essència, utilitarisme, però modifica el principi del plaer i ho crida el principi del agape (amor). Altre utilitarista molt conegut va ser Jeremias Bentham.



Jeremias Bentham



Biografia



Jeremias Bentham és un filòsof britànic fundador de l'utilitarisme. En el seu "Introduction to the Principles of Morals" (1780) proposa com objectiu de l'activitat política a consecució de "la major felicitat per al major nombre" de persones. Bentham és el pare de la funció d'utilitat i coneix la tendència decreixent d'utilitat marginal. No obstant això, el seu concepte d'utilitat era cardinal ja que considerava que podia ser amidada amb precisió.



Teoria



Mantenia que era possible comprovar de manera científica el que era justificable en el plànol moral aplicant el principi d'utilitat. Així, les accions eren bones si tendien a procurar la major felicitat per al major nombre de persones. La felicitat era equivalent al plaer. Mitjançant una espècie de càlcul matemàtic-moral dels plaers i les penes, es podria arribar a dir què era una acció bona o dolenta. Si tots els plaers i les penes estiguessin en el mateix ordre, llavors seria possible una avaluació utilitarista de les activitats morals, polítiques i legals. Bentham va afirmar també que si els valors es basaven en els plaers i les penes, llavors les teories dels drets naturals i de la llei natural no eren vàlides. John Stuart Mill va modificar alguns dels principis de Bentham, excepte el seu mètode per a calcular les quantitats de felicitat.



Conceptes econòmics



-utilitarisme- Bentham va emprar la teoria utilitarista com base, no només d'un sistema ètic, sinó també de reformes polítiques i legals. Mantenia la necessitat de sacrificar petits interessos a causes més altes o, en tot cas, de no sacrificar interessos majors a altres menors, i per això va proposar com l'objectiu ètic essencial de la societat humana la major felicitat del major nombre de persones. - llei natural pot ser considerada un ideal al com aspira la humanitat, o un fet general entès com la manera que actuen per norma o regla general els éssers humans. La llei natural es contrasta amb la llei positiva, els decrets vigents establerts sobre la societat civil.



Opinió Personal



La teoria de Jeremy em sembla molt coherent ja que es preocupava que la majoria de les persones tinguessin un bon benestar amb la participació de tots en menor quantitat i més benefici.

Filòsofs

jueves, 3 de diciembre de 2009

L'intel·lectualisme moral de Sòcrates

Sòcrates va naixer en Atenes, Grécia, l’any 470 a.C. La seua mare, Fainarate, treballava de comadrona i el seu pare, Sofronisco, era escultor; perteneixien a una familia de classe mitjana, on es rebía una educació tradicional.

Des de molt jove va cridar l'atenció dels quals l'envoltaven per l'agudesa dels seus raonaments i la seua facilitat de paraula, a més de la fina ironia amb la qual esquitxava les seues tertúlies amb els ciutadans joves aristocràtics d'Atenes, a qui els preguntava, en confiança, les seues opinions, encara que molt sovint ell no aportava cap ensenyament ni criteri.

Es dedicava a passejar per les places i els mercats d'Atenes, on prenia a gent comuna (mercaders, camperols o artesans) com interlocutors per a sotmetrels a llargs interrogatoris. Aquests interrogatoris, als cuals anomenà mayéutica, els comparava amb la feina de la seua mare: es tractava de dur a un interlocutor a enllumenar la veritat, a descobrir per si mateix el que estava allotjat a la seua ment i amagat al seu pensament; per mitjà d'un diàleg en el qual el filòsof proposava una sèrie de preguntes a les cuals feia objeccions a les respostes rebudes.
Aixo el permetia coneixer si les opinions inicials del seu interlocutor eren una aparença enganyosa o un veritable coneixement.

Va començar aixi la seua recerca, preguntant i conversant amb aquelles persones considerades sàvies, però es va adonar que en realitat creien saber molt més del que realment sabien. Filòsofs, poetes, artistes, tots creien tenir un gran coneixement; en canvi, Sócrates era conscient tant de la ignorància que li envoltava com de la seva pròpia, i aquest coneixement el va dur a tractar de fer pensar a la gent i fer-los veure el coneixement real que tenien sobre les coses.
El primer pas per a arribar al coneixement consistix en l'acceptació de la pròpia ignorància.
Fingint saber menys, conversava amb la gent i després els feia notar els seus errors, d’aci sorgix la famosa frase «Només sé que gens sé» (Εν οιδα οτι ουδεν οιδα / en oida oti ouden oida).
Segons pensava, el coneixement i l'autodomini haurien de permetre restaurar la relació entre l'ésser humà i la naturalesa.

La saviesa de Sòcrates no consistia en la simple acumulació de coneixements, sinó en revisar els coneixements que es tenen i a partir d'ací, construir coneixements més sòlids.
Aquesta manera de pensar el va convertir en una de les figures més impresionants i decicives de la història; representa la lluita contra el relativisme i subjectivisme sofístics, i és un exemple d'unitat entre la teoria i la conducta, entre pensament i acció.També va ser capaç de dur-la al plànol del coneixement, a demostrar que la virtut és coneixement i el vici ignorància.

Sòcrates no va escriure cap obra perquè creia que cadascú havia de desenvolupar les seues pròpies idees i no deixar-se influenciar per les dels demés.
Coneixem les seues idees perquè Plató, un dels seus alumnes mes relevants, es va basar en elles per a escriure els seus diàlegs.

A pesar de que Sòcrates va ser un home de fondes conviccions religioses en la seua juventut, es va convertir en ateu al plantejar una existencia etérea sense el consentiment de cap déu com a figura explicita.
El van acusar de no honrar els déus i corrompre la joventut, pero realment el van jutjar perque dos dels seus deixebles van ser tirans que atemptaren contra Atenes.
Va ser condemnat a morir per ingestió de cicuta, una planta toxica de la que s’extreia un verí amb el mateix nom.
Podría haver eludit la condemna gracies als seus amics que havien traçat plà per a fugir de pressó, però va preferir acatar la llei i morir, doncs com ciutadà se sentia obligat a complir-la, encara que en algun cas, com el seu, fora injusta.
Va morir l'any 399 a.C a l'edat de 71 anys, en la mateixa cuitat que l'havia vist naixer.

Després de la seua mort, es van crear les escoles socràtiques, que tenien com a finalitat la busqueda de la virtut per mitja del coneixement del bé.

lunes, 30 de noviembre de 2009

Sols sé que no sé res...

Biografia
Sòcrates va néixer a Atenes l'any 470 aC c. d'una família, segons sembla, de classe mitjana. El seu pare era escultor i la seua mare llevadora. Els primers anys de la vida de Sòcrates coincideixen, doncs, amb el període d'esplendor de la sofística a Atenes. L'interès de la reflexió filosòfica es centrava llavors al voltant de l'ésser humà i la societat, abandonant el predomini de l'interès per l'estudi de la natura. Però aviat va orientar la seva recerca cap als temes més propis de la sofística. L'any 399 Sòcrates, que s'havia negat a col.laborar amb el règim dels Trenta Tirans, es va veure embolicat en un judici en plena reinstauració de la democràcia sota la doble acusació de "no honrar els déus que honora la ciutat" i " corrompre la joventut ". Pel que sembla aquesta acusació, formulada per Melita, va ser instigada per Anita, un dels dirigents de la democràcia restaurada. Condemnat a mort per una majoria de 60 o 65 vots, es va negar a marxar voluntàriament a l'exili o a acceptar la evasió que li preparaven els seus amics, afirmant que aquesta manera de procedir seria contrari a les lleis de la ciutat, i als seus principis. El dia fixat va beure la cicuta.

La doctrina de Sòcrates
És difícil determinar quina va ser la doctrina de Sòcrates i quina la pròpia de Plató atribuïda al seu mestre. Contradictòriament, Jenefonte no li atribueix doctrina alguna i Aristòfanes li atribueix doctrines de sofistes i d'algun presocràtic.

Coneix-te a tu mateix
Sòcrates va fer pròpia la màxima escrita en el temple de Delfos: "Coneix-te a tu mateix". És possible que Sòcrates escoltés a Arquelau (deixeble d'Anaxàgores), en relació a la doctrina del "esperit". No obstant això, decebut d'alguns JVlateu filosòfics, va optar per dedicar-se a reflexionar sobre si mateix i sobre la vida de l'home a la ciutat. Els problemes ètics, en aquells dies, semblaven els més urgents.

Sols sé que no sé res
Sòcrates entén la filosofia com una recerca col·lectiva basada en el diàleg. Ni pretén ser l'amo de la veritat ni poder trobar per si sol. Això vol dir, que cada home té dins de si una part de la veritat però només podrà descobrir-la amb l'ajuda d'altres. Això explica les dues parts del mètode socràtic. La recerca de Sòcrates es va centrar en els conceptes morals i, curiosament, aquesta recerca, tal com apareix en els primers diàlegs de Plató, va acabar sense resultat: els diàlegs Eutrifón sobre la pietat, Càrmides sobre la temprança i Lisis sobre l'amistat, conclouen en un aparent fracàs.

Pensament
Sòcrates no va escriure res i, malgrat haver tingut nombrosos seguidors, mai va crear una escola filosòfica. Sobre la seva activitat filosòfica ens han arribat diversos testimonis, contradictoris entre ells.
Si creiem a Xenofont, a Sòcrates li interessava fonamentalment la formació d'homes de bé, de manera que la seva activitat filosòfica quedaria reduïda a la d'un moralista pràctic: l'interès per les qüestions lògiques o metafísiques seria una cosa completament aliè a Sòcrates. Poc rigorós es considera el retrat que fa Aristòfanes de Sòcrates a "Els núvols", on apareix com un sofista jocós i burlesc, i que no mereix més consideració. Més problemes planteja la interpretació del Sòcrates platònic:

Responen les teories posades en boca de Sòcrates en els diàlegs platònics al personatge històric, o al pensament de Plató?
Aquesta posició es veuria recolzada pels comentaris d'Aristòtil sobre la relació entre Sòcrates i Plató, que afirma clarament que Sòcrates no "separar" les Formes, el que ens ofereix força credibilitat, atès que Aristòtil va romandre vint anys a l'Acadèmia. El rebuig del relativisme dels sofistes va dur a Sòcrates a la recerca de la definició universal, que pretenia assolir mitjançant un mètode inductiu aquí, els elements fonamentals del pensament socràtic.




Com procedí a aquesta recerca?
Sòcrates desenvolupa un mètode pràctic basat en el diàleg, en la conversa, la "dialèctica", en el que a través del raonament inductiu es podria esperar arribar a la definició universal dels termes objecte d'investigació. Aquest mètode constava de dues fases: la ironia i la maièutica.


  • La ironia: És l'art de fer preguntes tals que facin descobrir l'altre la seva pròpia ignorància. En altres paraules, comprendre que no sap res.



  • La maièutica: Consisteix en fer preguntes de manera que l'altre arribi a descobrir la veritat per si mateix. En aquesta línia, podria afirmar-se que Sòcrates no té doctrina alguna sinó que ajuda als altres i busca al costat d'ells. Aquesta actitud d'humilitat davant del coneixement contrasta notablement amb l'actitud dels sofistes.


En la primera fase l'objectiu fonamental és, a través de l'anàlisi pràctica de definicions concretes, reconèixer la nostra ignorància, el nostre desconeixement de la definició que estem buscant. Només reconeguda la nostra ignorància estem en condicions de buscar la veritat. La segona fase consistiria pròpiament en la recerca d'aquesta veritat, d'aquesta definició universal, aquest model de referència per a tots els nostres judicis morals. La dialèctica socràtica anirà progressant des definicions més incompletes o menys adequades a definicions més completes o més adequades, fins a arribar a la definició universal.



L'ètica de socrates


L'ètica Sócrates com una ètica "deontològica" (to deon, grec del deure), és a dir, la etica de socrates és una ètica del deure, ell fa el que fa perquè considera que és el seu deure fer-ho i seguir una ètica per l' deure és considerat un bé.


Pot ser també una ètica "teleològica" (Telos, grec relatiu als fins). L'ètica de Sòcrates és una ètica que va dirigida cap a un fi específic, sense importar els mitjans, en aquest cas la finalitat era demostrar que per què li havien dit que "Sòcrates és el més savi", per tant tracta de contrastar allò de qualsevol manera independent del que faci per a obtenir-lo.



Aquesta veritat que es buscava, era de caràcter teòric, pura especulació o era de caràcter pràctic?


Tot sembla indicar que la intencionalitat de Sòcrates era pràctica: descobrir aquell coneixement que servís per viure, és a dir, determinar els veritables valors a realitzar. En aquest sentit és anomenada la ètica socràtica "intel.lectualista": el coneixement es busca estrictament com un mitjà per a l'acció. Per tant, si coneguéssim el "Bé", no podríem deixar d'actuar d'acord amb ell, la manca de virtut en les nostres accions serà identificada doncs amb la ignorància, i la virtut amb el saber.



La influència de Sòcrates


Sòcrates exercirà una influència directa en el pensament de Plató, però també en altres filòsofs que, en major o menor mesura, havien estat deixebles seus, i que continuaran el seu pensament en direccions diferents, i encara contraposades. Alguns d'ells van fundar escoles filosòfiques conegudes com les "escoles socràtiques menors", com Euclides de Megara (fundador de l'escola de Megara), Fedó d'Elis (escola d'Elis), l'atenenc Antístenes (escola cínica, a la qual va pertànyer el conegut Diògenes de Sinope) i Aristip de Cirene (escola cirenaica).

jueves, 19 de noviembre de 2009

Analisi d'un dilema moral segons el punt de vista estòic

Una persona, per conviccions ideològiques o religioses es contraria a les transfusions de sang. Aquesta persona te un fill menor d'edat que necessita, segons els metges, una transfusió inmemdiata per a no morir, la decisió legal sobre la transfusió pertany als pares. Que decisió hauria de pendre segons la teoria del estoicisme?


Segons aquesta teoria, una persona ha de resignar-se a el que no es pot cambiar i intentar canviar el que es possible. Ha de acceptar els fets tal i com es donen. El patiment s'ha de suportar amb moderació i templança.
Llavors, basant-nos en aquesta idea, els pares, deurien rebutjar la transfusió de sang perque es contraria als seus principis ideològics o religiosos.


Els pares es negen a pensar que hi ha una altra solució possible que no siga la de resignar-se i acceptar que el seu fill ha de morir i es recolcen en la idea de que anirà a un lloc millor, i que la única solució que es pot prendre es la de porta-ho de la millor manera possible i obeir el destí.

domingo, 15 de noviembre de 2009

El Just Medi




DEFÈCTE ~~~~~ VIRTUT ~~~~~~ EXCÉS

Opresió ~~~~~~ Llibertat ~~~~~ Anarquía


Falsetat ~~~~~~ Honestitat ~~~~ Pedantía

Intransigència ~~Tolerància ~~~~~ Laxitut



Falsetat: Acció humana que fa una persona que diu, coses bones igual que roïns, i que sap quedar be en tot el món i després a amagades opina contrariament a la seua opinio coneguda per el receptor.

Honestitat: Sustantiu provinent del adjectiu honest/-a que se li otorga a una persona que opina amb criteri adequat buscant la forma de dir les coses sense ferir al receptor en qüestió.

Pedant: Adjectiu que se li dona lloc a les persones que “no tenen pels en la llengua” i que donen la seua opinio al receptor sense que aquest li haja preguntat. Aquestes persones però, són realment les que diuen sempre la veritat.


Opresió: Acció que priva de tota llibertat a una persona.

Llibertat: Valor ètic que expresa el dret de una persona a que faça tot allò que vuiga dins de unes certes normes.

Anarquia: dret en el qual una persona pot expressar-se lliurement sense cap norma que el regule.


Intransigència: Estat en el que una persona no admet en el seu àmbit quotidiani algun factor que la molesta i per tant, no assimila la seua presència en aquest.

Tolerancia: Reacció d’una persona respecte a un agent que trenca el fil rutnari d’aquesta i que no li preocupa per res.

Laxitut: Estat suprem de passotisme davant una excepcio en la seua rutina.


lunes, 9 de noviembre de 2009

Ètica Aristotèlica

Dos ètiques van ser escrites per Aristòtil:

  • Ètica a Eudema: Que posa en evidència algunes influències platòniques
  • Ètica a Nicòmac: Què és la versió definitiva de l'ètica aristotèlica ja que perteneix al tercer període.

L'ètica d'Aristòtil, és, en primer lloc, una ètica de la felicitat ... però també és una ètica de la virtut ja que aquesta és el mitjà per excel·lència per aconseguir la felicitat.

La felicitat

La felicitat, consisteix en l'exercici perfecte de l'activitat pròpia de l'home. Aquesta activitat no és altra que l'activitat de l'ànima que perquè sigua perfecta ha de ser acompanyada per totes les virtuts. Aristotle afirma que l'activitat més pròpia de l'home i la que major felicitat li propociona és la saviesa. La felicitat consisteix a equilibrar virtut, contemplació i béns exteriors.

La virtut

Aristotil s'allunya del intel·lectualisme socràtic que vincula la virtut amb el coneixement. Per a ell, la virtut serà la disposició de l'ànima:

"No n'hi ha prou que l'acció tingua un caràcter determinat per tal que la conducta sigua justa o bona, cal també que l'home actue d'una manera determinada abans que res, que actue sabent, en segon lloc, que procedixca en raó d'una decisió conscient i que preferixca aquesta acció per si mateixa, finalment, que actue des d'una posició ferma i indestructible "

Aristòtil, Ètica a Nicòmac

La virtut llavors, s'adquireix a través de l'exercici i l'hàbit, és a dir que perquè un home es faça just, cal que practique la justícia. Aristòtil considera que ningú es fa just per "naturalesa" ni tampoc és suficient l'ensenyament.

El terme mitjà (mesótes)

Per Aristòtil, la virtut conisteix en un terme mig, la qual cosa no significava mediocritat sinó un equilibri entre els vicis dels extrems. El "valor" és un just medi entre la "temeritat" i el "por".

Per Aristòtil, el punt mitjà no és una abstracció en general sinó que s'aplica d'acord a les circumstàncies de cada cas.


L'home prudent, sabrà triar el just medi

Sacrifici

El sacrifici és el esforç que es realitza per a alcançar un benefici que esta per damunt dels interessos propis i de la comoditat. És la capacitat d'oferir-se i dedicar-se sencerament a fer un treball de la millor manera possible, al detall i de forma completa.

És un valor molt important per a superar-nos cada dia, que ens ajuda al nostre creixement personal i demostra una gran força interior.

Estem acostumats a evadir responsabilitats i a pensar que amb el que fem ja hi ha prou és suficient; és el que vulgarment anomenem "La llei del mínim esforç".
Però el sacrifici no és un valor que signifique sofriment o càstig; hem de lluitar contra l'egoisme, la mandra i la comoditat a l'hora de fer el nostre treball.
No sempre hi ha que escollir el camí més fàcil; aixo ho fan les persones amb gran indiferència i amb poques aspiracions.

El esperit del sacrifici no s'aconseguix solament amb bones intensions, es desembolupa realitzant petits esforços.
Exigeix compromís, perseverança i optimisme; i requerix ser constants en la nostra actitud.
Hi ha que saber correguir-nos a nosaltres mateixa i intentar millorar en tots els aspèctes de la nostra vida.

martes, 3 de noviembre de 2009

Cobdicia

Avarícia

L'avarícia és l'ànsia de posseir més que es té, especialment en tot allò relacionat amb els diners o les coses materials. Està catalogada com un pecat per la majoria de les religions i el terme té sempre connotacions negatives. Dante el considerava el cinquè pecat en importància. Ho relaciona amb paraules com cobdícia, guany o ànsia. És el vici per excel·lència del capitalisme segons els seus detractors, ja que és el que sustenta l'afany de consum que permet que s'aguante el sistema.

El budisme diu que l'avarícia surt del lligam erroni entre riquesa i felicitat i per això propugna eliminar el vincle amb el món material, fals i font de patiment.



Pecat capital

Els set pecats capitals són una classificació dels vicis esmentats en les primeres ensenyances cristianes catòliques per a educar i instruir els seguidors sobre moralitat. L'Església catòlica romana divideix els pecats en dues categories principals: els "venials" i els "mortals.
Llistats en el mateix ordre usat per Gregori I El Magne
(c.540-604) al segle VI i després per Dante Alighieri a la Divina Comèdia
(c.1308-1321), els Set Pecats Capitals són els següents:

Cada un dels Set Pecats Capitals té un opòsit corresponent en les set virtuts cardinals. Així mateix, el vuitè pecat capital, vanaglòria, va ser eliminat per Sant Tomàs d'Aquino.

sábado, 31 de octubre de 2009

La igualtat Social

La igualtat social

La igualtat social és una situació social segons el qual les persones tenen les mateixes oportunitats o drets en algun aspecte, és a dir, la igualtat social és tractar a tota la gent de la mateixa manera davant la societat. Hi ha diferents formes d'igualtat, depenent de les persones i de la situació social particular. Per exemple: Igualtat entre persones de diferent sexe; Igualtat entre persones de diferents races; Igualtat entre els individus d'altres espècies; Igualtat entre persones discriminades o de diferents països pel que fa a les oportunitats d'ocupació; Igualtat de diferents races respecte a drets de trànsit , d'ús de transports públics o d'accés a l'educació. La igualtat no és més que la simple realitat. La desigualtat social es refereix a una situació en què no totes les persones i ciutadans d'una mateixa societat, comunitat o país, tenen els mateixos drets, obligacions, béns, beneficis o accés a aquests. La definició està subjecta a variables segons interpretacions particulars. El terme desigualtat social es refereix a una situació socioeconòmica, no necessàriament jurídica. Això es reflecteix en el cas dels rics, quan reben un tracte millor o preferencial per tenir diners, que els pobres que no tenen els mateixos recursos. L'acció de donar un tracte diferent a persones entre les que existeixen desigualtats socials, s'anomena discriminació. Aquesta discriminació pot ser positiva o negativa, segons vagi en benefici o perjudici d'un determinat grup. La desigualtat, és una diferència entre dos actors socials. En aquesta desigualtat s'aprecia una injustícia que es pot superar. La disparitat entre "desigualtat" i "diferència" és que la primera es pot superar, mentre que la diferència, és una no igualtat insalvable, per exemple homes i dones tenen una diferència, no som iguals i no ho podem solucionar.

Respecte

Respecte

Respecte és el reconeixement de que alguna cosa o algú té valor. L'hi pot definir com la base del suport de la moral i l'ètica. El respecte en les relacions interpersonals comença en l'individu, en el reconeixement del mateix com a entitat única que necessita que es comprengui l'altre. Consisteix a saber valorar els interessos i necessitats d'un altre individu en una reunió. Principi de respecte o autonomia de les persones Aquest principi es basa en dues teories ètico-morals que diuen textualment:



  • El respecte per l'autonomia de l'individu, que es sustenta essencialment en el respecte de la capacitat que tenen les persones per a la seva autodeterminació en relació amb les determinades opcions individuals de què disposen.


  • Protecció dels individus amb deficiències o disminució de la seva autonomia en el qual es planteja i exigeix que totes aquelles persones que siguin vulnerables o dependents resultin degudament protegides contra qualsevol intenció de dany o abús per altres parts.

Aquest principi d'autonomia va servir com a base de la bioètica des dels aspectes sociopolítics, legals i morals encara que no per garantir el respecte de les persones en les transaccions mèdiques.


El Respecte com a virtut Moral


El respecte també es pot considerar com a punt mitjà entre dos extrems vistos per excés i per defecte.



  • Per defecte: La por, tant a les persones que l'envolten com a objectes o situacions que afronta l'individu, portant a situacions d'impossibilitat a realitzar determinats projectes o metes, a tal el cas dels complexos d'inferioritat.

  • Per Excés: L'abús o desmesurada dels límits preestablerts per a un correcte ordre i tracte de les persones o situacions de cada individu, el que porta a conflictes amb els altres com també la imposició de límits i / o normes per tal de superar la crisi l'abús i restablir l'ordre dels drets de cada individu.

Llibertat d'expresió



La llibertat d'expresió

La llibertat d'expressió és un dret fonamental o un dret humà, assenyalat en l'article 19è de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, i les constitucions dels sistemes democràtics, també ho assenyalen. D'ella deriva la llibertat d'impremta també anomenada llibertat de premsa.

Dret Humà

A l'Article 19 de la "Declaració Universal dels Drets Humans", es llegeix: "Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les seves opinions, el d'investigar i de rebre informacions i opinions, i el de difondre sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjà d'expressió. "
La "Convenció Americana sobre Drets Humans o Pacte de San José de Costa Rica" de 1969, a l'article 13. "Llibertat de pensament i d'expressió.
La prohibició de tota propaganda en favor de la guerra, també està consagrada en el "Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics".

D'altra banda, hi ha altres drets i llibertats (o "drets a la llibertat de ...", exemple: dret a la llibertat de reunió, manifestació, exercici de cultes, etc) conjuntament amb el dret a la llibertat d'expressió. Així el dret a la llibertat d'expressió no és un dret absolut ni il limitat, com tampoc ho és cap altre dret o llibertat. Cada dret o llibertat (dret a la llibertat de ...) té un àmbit de desenvolupament i de compressió, i cada persona que exerceix un dret, ha d'actuar dins d'aquest àmbit de desenvolupament i de comprensió d'aquest dret. Actuar més enllà d'aquest àmbit, és no actuar dins d'aquest dret, sinó fora d'ell, amb la possibilitat de qui actua de violar, vexar o atropellar drets d'altres persones, i és més greu encara quan es tracta de drets humans de les persones. El límit al dret humà de la llibertat d'expressió, està donat pel respecte a altres drets humans de les persones.
Concordant amb això, la "Convenció Americana sobre Drets Humans", expressa en el seu Article entre els ponents.








lunes, 5 de octubre de 2009

Diferències entre persones i animals


Normalment, quan li preguntes a una persona quina és la diferència entre un animal i una persona, el primer que et dirà sense pensar-s'ho molt, serà la capacitat de raonar. Però no és així. S'ha comprovat que els primats antropomorfs superiors són capaços saber si estan portant-se bé o no, de sumar mentalment i fins i tot recordar nombres huit xifres. D'aquesta forma, l'anterior afirmació queda descartada. Els éssers humans tenim qüalitats, per alguna manera dir-ho, un poc vanitoses, que els animals no tenen; potser per que els falta ixe punt de "picardia" o astúcia que nosaltes sí tenim, que ens fa analitzar i reflexionar sobre els nostres actes i els seues conseqüències, i ens fa veure-les des d'un altre punt de vista diferent. Algunes d'aquestes qüalitats són:

  • La cobdícia, l'afany d' çobtenir riqueses o capritxos, innecessaris, i que no serveixen per a res.

  • El rancor, la venjança o la envetja. El voler ser millor que els altres i sobreeixir dels demés, fins al punt que, si una persona descata o és "superior" a nosaltes en algun sentit, desitjar-li el mal aliè.

  • El sentit de l'humor, de entendre l'ironía i la perspicàcia.

  • L'estética, tendim a seguir un cànon de bellesa impossat per la societat, que té com a finalitat aconseguir la bellesa física.

  • L'ambició, la intenció d'aplegar a algun lloc, de tindre metes per a alcançar, de esforçarte per a aconseguir algun objectiu marcat.

  • L'egocentrisme, creure que les teues opinions o idees están per damunt de les dels demès. Pensar sempre primer en un mateix i no posar-se en el lloc dels altres.

  • El valor dels diners: Cuasi tot hui en dia es pot comprar gracies als diners, si no en tens, no eres ningú. Aquest valor no el tene els animals.

Yo crec que no tenim per que sentir-nos superiors als animals, no tenim que menysprear-los pel fet de que nosaltes sigam una espècie evolucionada, tots som éssers vius. Sempre és pot aprendre coses noves dels animals. I com diu una frase d’una cançó: Volver al origen no es retroceder, quizás sea andar hacia el saber..."
Imatge: Goril·la mirant un llibre anomenat " The origin of Man"

sábado, 3 de octubre de 2009

Diferències entre els animals i els humans


En el pricipi de la Terra l'home es va crear com un animal més però, gracies a l'evolució, acabà sent la raça dominant del planeta. Per què nosaltres i no uns altres animals? Molts humans s'han fet aquesta pregunta, però els fets són que som diferents als animals. Què és el que ens fa tan diferents?



  • La capacitat de riure, de disfrutar, d'aprofitar el moment com millor ens convinga.

  • La capacitat de poder decidir en qualsevol moment, el que ens converteix en éssers racionals i que hem de ser responsables amb els nostres actes.

  • L'ambició, el desig de posseïr sempre més del que tenim, encara que ho tingam tot.

  • La capacitat d'aprenentatge, de poder assimilar coneixements conforme ens anem fent més grans i la nostra capacitat cerebral augmenta.

Però no totes les coses bones se l'enduen els humans. El temps també ha evolucionat els animals, donant-lis algunes qualitats que serien molt útils en l'home:



  • El respecte irrevocable cap a la pròpia espècie, per damunt de qualsevol cosa.

Aquestes són les diferències més significatives que he trobat, encara que sé que hi ha moltíssimes més, que sols esperen a algú que es fixen en ella.



lunes, 28 de septiembre de 2009

Perfecte

~Image by ""Alia"" via Flickr

Hola a tots/es!

Enhorabona. No sols pel bloc creat i quasi tots els membres actius, sinò per les dos primeres intervencions, molt creatives, sobre què és l'etica. També m'han agradat molt les dos imatges que heu triat.
Prò, sobre tot, els dilemes ètics que heu creat en els vostres post són mol bons per a reflexionar.
A seguir així!

sábado, 26 de septiembre de 2009



Què és la ética?

"És la una de la matinada i una dona va caminant sola per un carreró quan de repent, un ombra li apareix per darrere i intenta furtar-li el moneder a la dona. Un home que passa per eixe lloc s'apropa al lladre i defen a la dona fins que te que recurrir a la violència per a que li torne el moneder de la dona"
Penseu que aixó es ètic?
Per una part, podem pensar que l'home a fet be en defendre a la dona sense que ningu l'obligue a reaccionar d'ixa forma, però per l'altra banda no tindria que haver recurrit a al violència.
En la meua opinió, l'ètica és aixó que ens impulsa (o millor dit, ens fa que actuem sense pensar) a fer les coses que creguem que són bones.

jueves, 24 de septiembre de 2009

Què és l'ètica?



L'ètica és la branca de la filosofía que estudia els valors i les característiques de les persones.
Determina el concepte del que és bo, adequat o moralment correcte, així com els criteris per a decretar els motius i les conseqüències d'un acte.
S'interpreta com el fet d'actuar degudament davant de circumstancies concretes. Reaccionem doncs d'una manera conscient, amb voluntat i llibertat absoluta.
L'ètica té els seus fonaments en decisions anomenades racionals, i aixó és el que ens diferencia dels altres animals. Graciés al desenvolupament cerebral de l'ésser humà, cada vegada hi han més valors ètics.
Cada persona té una visió diferent del que és étic, depenent de les diferents cultures, religions i ideologies que hi ha.

La paraula ètica té origen a la Antiga Grecia, del grec ethos, que significa costum. Calen destacar noms de filosofs com: Sòcrates, Aristòtil, Plató...
Fotografia: Metjes sense fonteres