lunes, 30 de noviembre de 2009

Sols sé que no sé res...

Biografia
Sòcrates va néixer a Atenes l'any 470 aC c. d'una família, segons sembla, de classe mitjana. El seu pare era escultor i la seua mare llevadora. Els primers anys de la vida de Sòcrates coincideixen, doncs, amb el període d'esplendor de la sofística a Atenes. L'interès de la reflexió filosòfica es centrava llavors al voltant de l'ésser humà i la societat, abandonant el predomini de l'interès per l'estudi de la natura. Però aviat va orientar la seva recerca cap als temes més propis de la sofística. L'any 399 Sòcrates, que s'havia negat a col.laborar amb el règim dels Trenta Tirans, es va veure embolicat en un judici en plena reinstauració de la democràcia sota la doble acusació de "no honrar els déus que honora la ciutat" i " corrompre la joventut ". Pel que sembla aquesta acusació, formulada per Melita, va ser instigada per Anita, un dels dirigents de la democràcia restaurada. Condemnat a mort per una majoria de 60 o 65 vots, es va negar a marxar voluntàriament a l'exili o a acceptar la evasió que li preparaven els seus amics, afirmant que aquesta manera de procedir seria contrari a les lleis de la ciutat, i als seus principis. El dia fixat va beure la cicuta.

La doctrina de Sòcrates
És difícil determinar quina va ser la doctrina de Sòcrates i quina la pròpia de Plató atribuïda al seu mestre. Contradictòriament, Jenefonte no li atribueix doctrina alguna i Aristòfanes li atribueix doctrines de sofistes i d'algun presocràtic.

Coneix-te a tu mateix
Sòcrates va fer pròpia la màxima escrita en el temple de Delfos: "Coneix-te a tu mateix". És possible que Sòcrates escoltés a Arquelau (deixeble d'Anaxàgores), en relació a la doctrina del "esperit". No obstant això, decebut d'alguns JVlateu filosòfics, va optar per dedicar-se a reflexionar sobre si mateix i sobre la vida de l'home a la ciutat. Els problemes ètics, en aquells dies, semblaven els més urgents.

Sols sé que no sé res
Sòcrates entén la filosofia com una recerca col·lectiva basada en el diàleg. Ni pretén ser l'amo de la veritat ni poder trobar per si sol. Això vol dir, que cada home té dins de si una part de la veritat però només podrà descobrir-la amb l'ajuda d'altres. Això explica les dues parts del mètode socràtic. La recerca de Sòcrates es va centrar en els conceptes morals i, curiosament, aquesta recerca, tal com apareix en els primers diàlegs de Plató, va acabar sense resultat: els diàlegs Eutrifón sobre la pietat, Càrmides sobre la temprança i Lisis sobre l'amistat, conclouen en un aparent fracàs.

Pensament
Sòcrates no va escriure res i, malgrat haver tingut nombrosos seguidors, mai va crear una escola filosòfica. Sobre la seva activitat filosòfica ens han arribat diversos testimonis, contradictoris entre ells.
Si creiem a Xenofont, a Sòcrates li interessava fonamentalment la formació d'homes de bé, de manera que la seva activitat filosòfica quedaria reduïda a la d'un moralista pràctic: l'interès per les qüestions lògiques o metafísiques seria una cosa completament aliè a Sòcrates. Poc rigorós es considera el retrat que fa Aristòfanes de Sòcrates a "Els núvols", on apareix com un sofista jocós i burlesc, i que no mereix més consideració. Més problemes planteja la interpretació del Sòcrates platònic:

Responen les teories posades en boca de Sòcrates en els diàlegs platònics al personatge històric, o al pensament de Plató?
Aquesta posició es veuria recolzada pels comentaris d'Aristòtil sobre la relació entre Sòcrates i Plató, que afirma clarament que Sòcrates no "separar" les Formes, el que ens ofereix força credibilitat, atès que Aristòtil va romandre vint anys a l'Acadèmia. El rebuig del relativisme dels sofistes va dur a Sòcrates a la recerca de la definició universal, que pretenia assolir mitjançant un mètode inductiu aquí, els elements fonamentals del pensament socràtic.




Com procedí a aquesta recerca?
Sòcrates desenvolupa un mètode pràctic basat en el diàleg, en la conversa, la "dialèctica", en el que a través del raonament inductiu es podria esperar arribar a la definició universal dels termes objecte d'investigació. Aquest mètode constava de dues fases: la ironia i la maièutica.


  • La ironia: És l'art de fer preguntes tals que facin descobrir l'altre la seva pròpia ignorància. En altres paraules, comprendre que no sap res.



  • La maièutica: Consisteix en fer preguntes de manera que l'altre arribi a descobrir la veritat per si mateix. En aquesta línia, podria afirmar-se que Sòcrates no té doctrina alguna sinó que ajuda als altres i busca al costat d'ells. Aquesta actitud d'humilitat davant del coneixement contrasta notablement amb l'actitud dels sofistes.


En la primera fase l'objectiu fonamental és, a través de l'anàlisi pràctica de definicions concretes, reconèixer la nostra ignorància, el nostre desconeixement de la definició que estem buscant. Només reconeguda la nostra ignorància estem en condicions de buscar la veritat. La segona fase consistiria pròpiament en la recerca d'aquesta veritat, d'aquesta definició universal, aquest model de referència per a tots els nostres judicis morals. La dialèctica socràtica anirà progressant des definicions més incompletes o menys adequades a definicions més completes o més adequades, fins a arribar a la definició universal.



L'ètica de socrates


L'ètica Sócrates com una ètica "deontològica" (to deon, grec del deure), és a dir, la etica de socrates és una ètica del deure, ell fa el que fa perquè considera que és el seu deure fer-ho i seguir una ètica per l' deure és considerat un bé.


Pot ser també una ètica "teleològica" (Telos, grec relatiu als fins). L'ètica de Sòcrates és una ètica que va dirigida cap a un fi específic, sense importar els mitjans, en aquest cas la finalitat era demostrar que per què li havien dit que "Sòcrates és el més savi", per tant tracta de contrastar allò de qualsevol manera independent del que faci per a obtenir-lo.



Aquesta veritat que es buscava, era de caràcter teòric, pura especulació o era de caràcter pràctic?


Tot sembla indicar que la intencionalitat de Sòcrates era pràctica: descobrir aquell coneixement que servís per viure, és a dir, determinar els veritables valors a realitzar. En aquest sentit és anomenada la ètica socràtica "intel.lectualista": el coneixement es busca estrictament com un mitjà per a l'acció. Per tant, si coneguéssim el "Bé", no podríem deixar d'actuar d'acord amb ell, la manca de virtut en les nostres accions serà identificada doncs amb la ignorància, i la virtut amb el saber.



La influència de Sòcrates


Sòcrates exercirà una influència directa en el pensament de Plató, però també en altres filòsofs que, en major o menor mesura, havien estat deixebles seus, i que continuaran el seu pensament en direccions diferents, i encara contraposades. Alguns d'ells van fundar escoles filosòfiques conegudes com les "escoles socràtiques menors", com Euclides de Megara (fundador de l'escola de Megara), Fedó d'Elis (escola d'Elis), l'atenenc Antístenes (escola cínica, a la qual va pertànyer el conegut Diògenes de Sinope) i Aristip de Cirene (escola cirenaica).

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada