lunes, 30 de noviembre de 2009

Sols sé que no sé res...

Biografia
Sòcrates va néixer a Atenes l'any 470 aC c. d'una família, segons sembla, de classe mitjana. El seu pare era escultor i la seua mare llevadora. Els primers anys de la vida de Sòcrates coincideixen, doncs, amb el període d'esplendor de la sofística a Atenes. L'interès de la reflexió filosòfica es centrava llavors al voltant de l'ésser humà i la societat, abandonant el predomini de l'interès per l'estudi de la natura. Però aviat va orientar la seva recerca cap als temes més propis de la sofística. L'any 399 Sòcrates, que s'havia negat a col.laborar amb el règim dels Trenta Tirans, es va veure embolicat en un judici en plena reinstauració de la democràcia sota la doble acusació de "no honrar els déus que honora la ciutat" i " corrompre la joventut ". Pel que sembla aquesta acusació, formulada per Melita, va ser instigada per Anita, un dels dirigents de la democràcia restaurada. Condemnat a mort per una majoria de 60 o 65 vots, es va negar a marxar voluntàriament a l'exili o a acceptar la evasió que li preparaven els seus amics, afirmant que aquesta manera de procedir seria contrari a les lleis de la ciutat, i als seus principis. El dia fixat va beure la cicuta.

La doctrina de Sòcrates
És difícil determinar quina va ser la doctrina de Sòcrates i quina la pròpia de Plató atribuïda al seu mestre. Contradictòriament, Jenefonte no li atribueix doctrina alguna i Aristòfanes li atribueix doctrines de sofistes i d'algun presocràtic.

Coneix-te a tu mateix
Sòcrates va fer pròpia la màxima escrita en el temple de Delfos: "Coneix-te a tu mateix". És possible que Sòcrates escoltés a Arquelau (deixeble d'Anaxàgores), en relació a la doctrina del "esperit". No obstant això, decebut d'alguns JVlateu filosòfics, va optar per dedicar-se a reflexionar sobre si mateix i sobre la vida de l'home a la ciutat. Els problemes ètics, en aquells dies, semblaven els més urgents.

Sols sé que no sé res
Sòcrates entén la filosofia com una recerca col·lectiva basada en el diàleg. Ni pretén ser l'amo de la veritat ni poder trobar per si sol. Això vol dir, que cada home té dins de si una part de la veritat però només podrà descobrir-la amb l'ajuda d'altres. Això explica les dues parts del mètode socràtic. La recerca de Sòcrates es va centrar en els conceptes morals i, curiosament, aquesta recerca, tal com apareix en els primers diàlegs de Plató, va acabar sense resultat: els diàlegs Eutrifón sobre la pietat, Càrmides sobre la temprança i Lisis sobre l'amistat, conclouen en un aparent fracàs.

Pensament
Sòcrates no va escriure res i, malgrat haver tingut nombrosos seguidors, mai va crear una escola filosòfica. Sobre la seva activitat filosòfica ens han arribat diversos testimonis, contradictoris entre ells.
Si creiem a Xenofont, a Sòcrates li interessava fonamentalment la formació d'homes de bé, de manera que la seva activitat filosòfica quedaria reduïda a la d'un moralista pràctic: l'interès per les qüestions lògiques o metafísiques seria una cosa completament aliè a Sòcrates. Poc rigorós es considera el retrat que fa Aristòfanes de Sòcrates a "Els núvols", on apareix com un sofista jocós i burlesc, i que no mereix més consideració. Més problemes planteja la interpretació del Sòcrates platònic:

Responen les teories posades en boca de Sòcrates en els diàlegs platònics al personatge històric, o al pensament de Plató?
Aquesta posició es veuria recolzada pels comentaris d'Aristòtil sobre la relació entre Sòcrates i Plató, que afirma clarament que Sòcrates no "separar" les Formes, el que ens ofereix força credibilitat, atès que Aristòtil va romandre vint anys a l'Acadèmia. El rebuig del relativisme dels sofistes va dur a Sòcrates a la recerca de la definició universal, que pretenia assolir mitjançant un mètode inductiu aquí, els elements fonamentals del pensament socràtic.




Com procedí a aquesta recerca?
Sòcrates desenvolupa un mètode pràctic basat en el diàleg, en la conversa, la "dialèctica", en el que a través del raonament inductiu es podria esperar arribar a la definició universal dels termes objecte d'investigació. Aquest mètode constava de dues fases: la ironia i la maièutica.


  • La ironia: És l'art de fer preguntes tals que facin descobrir l'altre la seva pròpia ignorància. En altres paraules, comprendre que no sap res.



  • La maièutica: Consisteix en fer preguntes de manera que l'altre arribi a descobrir la veritat per si mateix. En aquesta línia, podria afirmar-se que Sòcrates no té doctrina alguna sinó que ajuda als altres i busca al costat d'ells. Aquesta actitud d'humilitat davant del coneixement contrasta notablement amb l'actitud dels sofistes.


En la primera fase l'objectiu fonamental és, a través de l'anàlisi pràctica de definicions concretes, reconèixer la nostra ignorància, el nostre desconeixement de la definició que estem buscant. Només reconeguda la nostra ignorància estem en condicions de buscar la veritat. La segona fase consistiria pròpiament en la recerca d'aquesta veritat, d'aquesta definició universal, aquest model de referència per a tots els nostres judicis morals. La dialèctica socràtica anirà progressant des definicions més incompletes o menys adequades a definicions més completes o més adequades, fins a arribar a la definició universal.



L'ètica de socrates


L'ètica Sócrates com una ètica "deontològica" (to deon, grec del deure), és a dir, la etica de socrates és una ètica del deure, ell fa el que fa perquè considera que és el seu deure fer-ho i seguir una ètica per l' deure és considerat un bé.


Pot ser també una ètica "teleològica" (Telos, grec relatiu als fins). L'ètica de Sòcrates és una ètica que va dirigida cap a un fi específic, sense importar els mitjans, en aquest cas la finalitat era demostrar que per què li havien dit que "Sòcrates és el més savi", per tant tracta de contrastar allò de qualsevol manera independent del que faci per a obtenir-lo.



Aquesta veritat que es buscava, era de caràcter teòric, pura especulació o era de caràcter pràctic?


Tot sembla indicar que la intencionalitat de Sòcrates era pràctica: descobrir aquell coneixement que servís per viure, és a dir, determinar els veritables valors a realitzar. En aquest sentit és anomenada la ètica socràtica "intel.lectualista": el coneixement es busca estrictament com un mitjà per a l'acció. Per tant, si coneguéssim el "Bé", no podríem deixar d'actuar d'acord amb ell, la manca de virtut en les nostres accions serà identificada doncs amb la ignorància, i la virtut amb el saber.



La influència de Sòcrates


Sòcrates exercirà una influència directa en el pensament de Plató, però també en altres filòsofs que, en major o menor mesura, havien estat deixebles seus, i que continuaran el seu pensament en direccions diferents, i encara contraposades. Alguns d'ells van fundar escoles filosòfiques conegudes com les "escoles socràtiques menors", com Euclides de Megara (fundador de l'escola de Megara), Fedó d'Elis (escola d'Elis), l'atenenc Antístenes (escola cínica, a la qual va pertànyer el conegut Diògenes de Sinope) i Aristip de Cirene (escola cirenaica).

jueves, 19 de noviembre de 2009

Analisi d'un dilema moral segons el punt de vista estòic

Una persona, per conviccions ideològiques o religioses es contraria a les transfusions de sang. Aquesta persona te un fill menor d'edat que necessita, segons els metges, una transfusió inmemdiata per a no morir, la decisió legal sobre la transfusió pertany als pares. Que decisió hauria de pendre segons la teoria del estoicisme?


Segons aquesta teoria, una persona ha de resignar-se a el que no es pot cambiar i intentar canviar el que es possible. Ha de acceptar els fets tal i com es donen. El patiment s'ha de suportar amb moderació i templança.
Llavors, basant-nos en aquesta idea, els pares, deurien rebutjar la transfusió de sang perque es contraria als seus principis ideològics o religiosos.


Els pares es negen a pensar que hi ha una altra solució possible que no siga la de resignar-se i acceptar que el seu fill ha de morir i es recolcen en la idea de que anirà a un lloc millor, i que la única solució que es pot prendre es la de porta-ho de la millor manera possible i obeir el destí.

domingo, 15 de noviembre de 2009

El Just Medi




DEFÈCTE ~~~~~ VIRTUT ~~~~~~ EXCÉS

Opresió ~~~~~~ Llibertat ~~~~~ Anarquía


Falsetat ~~~~~~ Honestitat ~~~~ Pedantía

Intransigència ~~Tolerància ~~~~~ Laxitut



Falsetat: Acció humana que fa una persona que diu, coses bones igual que roïns, i que sap quedar be en tot el món i després a amagades opina contrariament a la seua opinio coneguda per el receptor.

Honestitat: Sustantiu provinent del adjectiu honest/-a que se li otorga a una persona que opina amb criteri adequat buscant la forma de dir les coses sense ferir al receptor en qüestió.

Pedant: Adjectiu que se li dona lloc a les persones que “no tenen pels en la llengua” i que donen la seua opinio al receptor sense que aquest li haja preguntat. Aquestes persones però, són realment les que diuen sempre la veritat.


Opresió: Acció que priva de tota llibertat a una persona.

Llibertat: Valor ètic que expresa el dret de una persona a que faça tot allò que vuiga dins de unes certes normes.

Anarquia: dret en el qual una persona pot expressar-se lliurement sense cap norma que el regule.


Intransigència: Estat en el que una persona no admet en el seu àmbit quotidiani algun factor que la molesta i per tant, no assimila la seua presència en aquest.

Tolerancia: Reacció d’una persona respecte a un agent que trenca el fil rutnari d’aquesta i que no li preocupa per res.

Laxitut: Estat suprem de passotisme davant una excepcio en la seua rutina.


lunes, 9 de noviembre de 2009

Ètica Aristotèlica

Dos ètiques van ser escrites per Aristòtil:

  • Ètica a Eudema: Que posa en evidència algunes influències platòniques
  • Ètica a Nicòmac: Què és la versió definitiva de l'ètica aristotèlica ja que perteneix al tercer període.

L'ètica d'Aristòtil, és, en primer lloc, una ètica de la felicitat ... però també és una ètica de la virtut ja que aquesta és el mitjà per excel·lència per aconseguir la felicitat.

La felicitat

La felicitat, consisteix en l'exercici perfecte de l'activitat pròpia de l'home. Aquesta activitat no és altra que l'activitat de l'ànima que perquè sigua perfecta ha de ser acompanyada per totes les virtuts. Aristotle afirma que l'activitat més pròpia de l'home i la que major felicitat li propociona és la saviesa. La felicitat consisteix a equilibrar virtut, contemplació i béns exteriors.

La virtut

Aristotil s'allunya del intel·lectualisme socràtic que vincula la virtut amb el coneixement. Per a ell, la virtut serà la disposició de l'ànima:

"No n'hi ha prou que l'acció tingua un caràcter determinat per tal que la conducta sigua justa o bona, cal també que l'home actue d'una manera determinada abans que res, que actue sabent, en segon lloc, que procedixca en raó d'una decisió conscient i que preferixca aquesta acció per si mateixa, finalment, que actue des d'una posició ferma i indestructible "

Aristòtil, Ètica a Nicòmac

La virtut llavors, s'adquireix a través de l'exercici i l'hàbit, és a dir que perquè un home es faça just, cal que practique la justícia. Aristòtil considera que ningú es fa just per "naturalesa" ni tampoc és suficient l'ensenyament.

El terme mitjà (mesótes)

Per Aristòtil, la virtut conisteix en un terme mig, la qual cosa no significava mediocritat sinó un equilibri entre els vicis dels extrems. El "valor" és un just medi entre la "temeritat" i el "por".

Per Aristòtil, el punt mitjà no és una abstracció en general sinó que s'aplica d'acord a les circumstàncies de cada cas.


L'home prudent, sabrà triar el just medi

Sacrifici

El sacrifici és el esforç que es realitza per a alcançar un benefici que esta per damunt dels interessos propis i de la comoditat. És la capacitat d'oferir-se i dedicar-se sencerament a fer un treball de la millor manera possible, al detall i de forma completa.

És un valor molt important per a superar-nos cada dia, que ens ajuda al nostre creixement personal i demostra una gran força interior.

Estem acostumats a evadir responsabilitats i a pensar que amb el que fem ja hi ha prou és suficient; és el que vulgarment anomenem "La llei del mínim esforç".
Però el sacrifici no és un valor que signifique sofriment o càstig; hem de lluitar contra l'egoisme, la mandra i la comoditat a l'hora de fer el nostre treball.
No sempre hi ha que escollir el camí més fàcil; aixo ho fan les persones amb gran indiferència i amb poques aspiracions.

El esperit del sacrifici no s'aconseguix solament amb bones intensions, es desembolupa realitzant petits esforços.
Exigeix compromís, perseverança i optimisme; i requerix ser constants en la nostra actitud.
Hi ha que saber correguir-nos a nosaltres mateixa i intentar millorar en tots els aspèctes de la nostra vida.

martes, 3 de noviembre de 2009

Cobdicia

Avarícia

L'avarícia és l'ànsia de posseir més que es té, especialment en tot allò relacionat amb els diners o les coses materials. Està catalogada com un pecat per la majoria de les religions i el terme té sempre connotacions negatives. Dante el considerava el cinquè pecat en importància. Ho relaciona amb paraules com cobdícia, guany o ànsia. És el vici per excel·lència del capitalisme segons els seus detractors, ja que és el que sustenta l'afany de consum que permet que s'aguante el sistema.

El budisme diu que l'avarícia surt del lligam erroni entre riquesa i felicitat i per això propugna eliminar el vincle amb el món material, fals i font de patiment.



Pecat capital

Els set pecats capitals són una classificació dels vicis esmentats en les primeres ensenyances cristianes catòliques per a educar i instruir els seguidors sobre moralitat. L'Església catòlica romana divideix els pecats en dues categories principals: els "venials" i els "mortals.
Llistats en el mateix ordre usat per Gregori I El Magne
(c.540-604) al segle VI i després per Dante Alighieri a la Divina Comèdia
(c.1308-1321), els Set Pecats Capitals són els següents:

Cada un dels Set Pecats Capitals té un opòsit corresponent en les set virtuts cardinals. Així mateix, el vuitè pecat capital, vanaglòria, va ser eliminat per Sant Tomàs d'Aquino.